Sí, sí i sí.
Sento superació personal i em vénen ganes d’escarxofar-me al sofà, hibernar primavera, estiu, tardor… i hivern, és clar, i empassar-me tres ampolles de mescal a la setmana i fumar-me l’herba que encara no ha crescut. Amb pesticida i herbicida inclòs.
Sento superació personal i em vénen ganes d’agafar un AK47 i començar a disparar a prop de qui ho ha dit, per fer-lo saltar com un titella amb massa fils. Sense tocar-lo ni una mica (s’entén que és així, oi?), si no, amb la reforma del Codi Penal, aniríem tots a la presó, jo per escriure bajanades i tu per llegir-les.
Sento superació personal i em vénen ganes de contractar una tribu de senglars que entri a casa de qui ho ha dit, perquè foti el nas al seu sofà, tassa de vàter, forn i coixí del llit. Que en surtin poc després, però que hi deixin rastre.
Sento superació personal i em vénen ganes d’agafar tots els llibres de les lleixes d’autoajuda de les llibreries del país, agrupar-los, convocar tota la població amb megafonia tradicional a la plaça d’un dels pobles més bells del país i decidir si allò es crema o se salva.
Confio que ho cremaríem, miraríem l’entorn i seríem capaços de sentir-nos, ni que fos uns segons, societat i comunitat.
Sento superació personal i només hi veig mentides darrere. Les que es van creure els nostres pares. I les que ens han transmès. I m’emprenyo. No ho suporto. I vull confiar que no ho transmetrem als nostres fills.
Em supera, potser és una qüestió molt personal. Si ho veieu així, ho sento.