superació personal

Sí, sí i sí.

Sento superació personal i em vénen ganes d’escarxofar-me al sofà, hibernar primavera, estiu, tardor… i hivern, és clar, i empassar-me tres ampolles de mescal a la setmana i fumar-me l’herba que encara no ha crescut. Amb pesticida i herbicida inclòs.

Sento superació personal i em vénen ganes d’agafar un AK47 i començar a disparar a prop de qui ho ha dit, per fer-lo saltar com un titella amb massa fils. Sense tocar-lo ni una mica (s’entén que és així, oi?), si no, amb la reforma del Codi Penal, aniríem tots a la presó, jo per escriure bajanades i tu per llegir-les.

Sento superació personal i em vénen ganes de contractar una tribu de senglars que entri a casa de qui ho ha dit, perquè foti el nas al seu sofà, tassa de vàter, forn i coixí del llit. Que en surtin poc després, però que hi deixin rastre.

Sento superació personal i em vénen ganes d’agafar tots els llibres de les lleixes d’autoajuda de les llibreries del país, agrupar-los, convocar tota la població amb megafonia tradicional a la plaça d’un dels pobles més bells del país i decidir si allò es crema o se salva.

Confio que ho cremaríem, miraríem l’entorn i seríem capaços de sentir-nos, ni que fos uns segons, societat i comunitat.

Sento superació personal i només hi veig mentides darrere. Les que es van creure els nostres pares. I les que ens han transmès. I m’emprenyo. No ho suporto. I vull confiar que no ho transmetrem als nostres fills.

Em supera, potser és una qüestió molt personal. Si ho veieu així, ho sento.

130115

Per a J.X.

No la coneixia. Però estic profundament trista. És morta i tu ja no la podràs tornar a abraçar i jo no us he vist mai somriure plegats.

La bellesa és compromís, llibertat i amor. Tot això es va aprenent sense necessitat de posar-hi paraules. Però sovint, de paraules, se n’hi han de posar. I, altres vegades, surten.

I aquesta vegada van sortir quan només volia dir-te que no hi ha dret, que ella no hauria d’haver mort. El paisatge era bell aquella nit. Tenia un punyal clavat a la gola, però em vaig sentir lliure, compromesa i estimada.

En saps molt, de moltes coses. Però les dius amb la vehemència i la humilitat justes. No és una actitud impostada. Ets una gran persona. Però sobretot ets una bona persona. Quan parles de música, d’història, d’economia o de política només em surt d’escoltar-te i aprendre. I saps per què ho faig? Perquè sé que escoltaràs amb atenció qualsevol astracanada que jo pugui dir. Amb poca solta i només mitja volta. Te l’escoltaràs i, segur, seràs capaç de treure’n un profit que jo ni tan sols intueixo.

La bellesa l’he apresa de i amb gent com tu. De quan et gravava els programes de ràdio o de quan els escoltava. Res era sobrer. Hi ha gent amb qui et trobes de tant en tant però saps que mai no et falla. Tu ets un d’ells. Quan enviava correus absurds d’aventures transatlàntiques mig absurdes sabia que tu devies ser un dels que se’ls llegia amb atenció. Quina vergonya! I quan sortia emprenyada d’un acte sobre detencions sota lleis xenòfobes, sabia que podia compartir la indignació amb tu. Fins i tot si no en parlàvem.

Darrerament ens hem retrobat. Ara, política i música. Sempre la política, en el sentit més genuí del mot. Comunitat i gestió de la vida pública. Solidaritat i fraternitat. Sempre a l’esquerra.

I també la mort. Tu em portes avantatge però jo també fa massa anys que ho he après. Que la mort forma part de la vida, i que massa sovint s’emporta o bé als millors o bé als qui no toca.

No en sóc massa d’enterraments. Però l’únic al qual em sap greu no haver anat als últims anys és al d’ella. No la coneixia però l’estimava. Perquè tu l’estimaves. I perquè sé que els enterraments són una merda però que a vegades és bo ser-hi.

Ens anirem retrobant. I sé que no em fallaràs. Perquè jo només creixo al costat de les bones persones. I tu, a més, ets enorme. No vaig ser aquell dia a l’enterrament però el Mille regretz ha sonat tossudament per casa des de llavors. Ara ho fa. I sento el punyal a la gola. També el compromís, la llibertat i l’amor. I la bellesa, que he après de gent com tu. I t’asseguro que no sou tants els qui la feu evident.

ImatgeEns vam abraçar i, sincerament, vaig sentir que et trobaria a faltar. Vivia l’escena des de dins. Si ho hagués fet des de fora, m’hauria sorprès de veure’m abraçada a tu, però mentre ho feia, estava a gust. Si sentia una lleugera incomoditat me la treia de sobre, conscient que venia dels estereotips.

Van ser alguns dies de rialles i de menjar. De converses banals i transcendents sobre futbol, terrorisme, democràcia, drets i llibertats. Tu hi eres i no m’hi eres estranya. O només una mica. M’atreies enormement i et rebutjava alhora, però només una mica. Esquerdaves lleument la zona de confort en la qual a alguns els agrada està instal·lats. Jo la rebutjo, sistemàticament. És en aquesta llibertat on em comprometo amb mi mateixa i amb els altres.

Em van quedar moltes preguntes per fer-te, converses que no em vaig atrevir a encetar perquè les penetracions m’agraden lentes. I tu i el teu entorn poseu murs de contenció que només es poden intentar escalar amb temps i complicitats. Vaig pensar en tu uns quants dies abans d’anar a dormir, i ara encara de vegades em passa.

No és només que et posis un burca per sortir al carrer. És que necessito comprendre per què ho fas. En tinc la meva opinió, i a Catalunya els que legislen, penso que s’equivoquen. A Algèria penso que també ho feu, que us equivoqueu. Jo només vull comprendre, comprendre el màxim de profundament possible. I després, si us plau, deixeu que les lleis les posi jo.

senglars

La va descarregar davant teu. La bala de l’escopeta va caure damunt del llit i tu només somreies. Alguns dirien que això mai no fa gràcia. De fet, una esgarrifança et va recórrer el cos… però la sensació no es va pas allargar més d’un segon. No saps si te’n fa de gràcia, però llavors vas somriure i, a més, et venia de gust fer-ho. És en aquell moment que vas comprendre-ho quasi al 99 %. Una multitud ho ha dit i repetit quaranta mil vegades. I tu, tot i que lenta, ja fa uns quants anys que t’ho vols creure.

Però la voluntat és quasi buida, només és un desig que pot arribar a alimentar un record. La bala és damunt del llit però de seguida torna dins l’escopeta. No la toques, només la mires. No t’atrau especialment, tampoc la rebutges. Però sí, comences a comprendre-ho. Tot el món és en un poble. Descobrir-ne les entranyes i els racons segurament  és haver conegut el món. Vols involucrar-t’hi per comprendre i aprendre. Per viure’l. Els viatges no són buits però tampoc deuen ser un peatge necessari per a res.

Tot el que pots aprendre és aquí. És en l’escopeta que parla català i que cada dia dorm dreta al costat d’aquell llit. Trinxaria un senglar de 200 quilos amb facilitat. No hi aboques la poesia amb la qual has observat altres armes i matxets, que santificaves i aplaudies com a garants del dret a la legítima defensa d’actors del sistema neoliberal. Canvia la percepció de la poesia. Potser és només un cop sec al cony.

I ara toca fer un pas endavant i experimentar la voluntat, per comprendre-ho quasi al 100 %. Sense excuses i amb pas ferm, amb les armes carregades per intentar mantenir-les verges. I toca desprendre’s de la mandra i les excuses de bons i mals pagadors. Som, sense oblidar el sóc. Per fer i refer. Per construir castells de bales de palla i intentar fer ombra a les torres d’ivori que fa massa anys que ens junyeixen. Tot  i que potser no saben que, així, hem enfortit les cames.

I jo que un dia em vaig jurar que mai no escriuria el verb junyir. Doncs aquí el teniu. M’empasso les paraules. I que no sigui l’última vegada. I no, no és motiu suficient per fotre’m un tret. I tampoc per fotre’l a ningú.

 

Dani, no entenc res

Fins el 21 d’abril a la sala municipal d’exposicions El Tint, No entenc res, de Daniel Fortià.

ganyota2No és que la fumata, sigui blanca o negra, faci riure per si mateixa. Però és parlar del Vaticà i topar-te, immediatament, amb comentaris sorneguers i somriures que se situen moralment per sobre de tanta fe, sotana i secretisme.

Avui et lleves i celebres una petita victòria. Els llençols se t’han enganxat i mentre passava has decidit que en gaudiries. Que deixaries de banda sentiments de culpa absurds i que intentaries tancar els ulls i estimar el moment. A fora feia vent. El sol jugava a ser-hi i desaparèixer. I tu, un dia de cada dia, has aconseguit, sense massa esforç, gaudir dels llençols enganxats al cos.

És un procés d’anys, el de desfer-te de les culpes absurdes. No has portat mai sotana, però allò de l’ora et labora t’ho van inculcar a la placenta, abans no poguessis mamar-ho.

I no és que t’hi caguis. Hi creus en la justa mesura. Sempre que no es contraposi al plaer i, sobretot, que no el negui. Per això, també vas aprenent a estimar les pròpies llàgrimes. Hi passes la llengua i les gaudeixes.

Tampoc acceptes que es contraposi al respecte i a la feina ben feta. Córrer no serveix per a res, tampoc aturar-se massa temps. No fer res, passar-ho tot per la contemplació, ens porta al ridícul. Voler abastar-ho tot, també.

Fer les coses amb sentit ens porta al plaer. Només n’hi ha amb compromís i respecte. Hi crec. Encara que sigui un acte de fe induït per sotanes.

La resta és poc important. Fins i tot que el nou Papa —renovador i progressista, diuen alguns, amb l’actitud acrítica de l’oració no interioritzada— sigui absolutament contrari a l’avortament i al matrimoni homosexual. Una oportunitat històrica perduda, ara que a Roma hi ha dos papes? No ho sé. En tot cas, ells s’ho perden.

TAXIDERMISTES

No es tracta de néixer constantment sinó de renéixer quan toca. I fer un cop de puny damunt la taula que has restaurat, volgudament inestable i impregnada del caos precís que exigeix una sinceritat mai del tot completa.

I de sobte estrenes una llibreta preciosa que et vas comprar fa uns anys a la Xina i que no t’atrevies a encetar perquè fas mala lletra i perquè et feia por convertir-la en massa imperfecta i vulgar. No és que aquest gest marqui un canvi radical, un gir impetuós amb música de fons que et conduirà allà on has volgut. Només és un gest d’autoafirmació i de reafirmació. El premi que alces avui i que realces amb paraules que són esquinços als budells i xiuxiuejos damunt el paper.

Pots sentir que t’has arrossegat per sobre les teves possibilitats o que has perdut l’honorabilitat quasi en secret, en una intimitat construïda, gaudida i patida a cops d’una immaduresa aparent que demostra un amor profund cap al que ets i al que vols ser. Tens por d’enfonsar-te dins una bassa de merda i de dolor, però ja no vols renunciar a aquestes basses. Perquè has après algunes coses importants. Però només una mica, molt poc, però suficient com per sentir-te’n orgullosa. I ja no vols deixar passar cap oportunitat per dir un t’estimo.

Et dónes l’oportunitat d’equivocar-te però no la de ser taxidermista, envoltada de cossos morts que es diuen vida, i que no són més que vulgaritat exposada. I que no són més que vergonyes en les quals vols evitar convertir-te, fins que te n’alliberis o t’esgoti la lluita. De moment, el lleó rugeix i, a la nit, intenta descansar com un nen no del tot innocent, en una nit humida, a prop, molt a prop de l’Empordà.

Els millors

Sou un fil brut i entortolligat a un canell. Teniu una bellesa enorme tot i que són pocs els que s’aturen a contemplar-vos. No la vull realçar, és un secret entre nosaltres, i per això no en parlo massa. Només si pregunten, i en dosis que administro com em plauen, sense ànim de justificar-me. Potser abuso de la força que em doneu, però no em sento egoista. És que no la vull explicar si no la puc compartir, perquè si no us han conegut no podran atrapar-la.

Sou part d’un secret que només mig esberlo a cops suaus. Sou una part brillantíssima d’aquella màgia interior que ens fabriquem els que ens creiem descreguts, quan en realitat necessitem la mateixa fe que tots els homes i dones de bona i mala voluntat.

Les estupideses i pudors els vaig perdent pels racons, a marxes forçades i amb una enorme voluntat, però encara me’n queden rastres. Quan els perdi faré un pessebre amb vosaltres. Amb les vostres pells, crits i dibuixos.

Me’n recordo sovint de vosaltres, però no tant com us mereixeríeu. Sé que no m’ho teniu en compte. Sou només en aparença un fil brut i entortolligat. En el fons sou la calma que segueix la millor de les tempestes. L’orgasme. I sovint apareixeu sense avisar, com un àngel de cua blanca i ales vermelles. Algun dia vau plorar a l’aula. No ens ho havíem de demanar, acabàvem abraçats perquè us llançàveu i jo obria els braços. Les estupideses encara no us les havien esculpit. I com trobo a faltar l’estridència dels dibuixos de les nostres parets exteriors.

Aquí, quan un estudiant plora, no es llança i, per tant, no li obro els braços. Obro els ulls, la cadència de la veu i el gest. Les estupideses els han arrelat, però encara estan empeltades de veritat. I quan ploren per la veritat, em recordo de vosaltres, i m’adono que no tot és en va.

També penso que no hi ha ningú com vosaltres. Però vosaltres sou un fil brut i entortolligat. Bell. Un record. Els altres els tornaré a veure d’aquí a dos dies, amb un altre rostre, m’hauré oblidat dels seus ulls plorosos i seguiran essent companys –poètics, només en la justa mesura− del dia a dia.

I si d’aquí uns anys és a ells a qui els dedico unes paraules amb un toc de mel? Que no us soni a traïció. Vosaltres sempre sereu els primers.

balles1

No és que m’hagi oblidat de la fatalitat lligada als dies. Ja fa molts anys que l’inici dels octubres costa d’empassar. Per què hauria de canviar? Fa temps que passa tot i que a vegades faig que me n’oblido. Mai no és un record impostat perquè ni tan sols és un pensament. És un tel a la pell i un got de llet mal paït al ventre.

Mai no vaig entendre que t’agradés una música massa encotillada que farcia de mentides algunes festes de grans imperis. Ara diria que sí, que ho entenc, i no és que lamenti no poder-t’ho dir, sinó simplement mai no haver compartit l’emoció quan tu eres veu, cos… i calor, en aquella horrorosa butaca beix.

No m’he oblidat de la fatalitat lligada als dies, però ja fa alguns anys que no paeixo la fatalitat als ulls dels altres. De fet, ja em ve just amb la pròpia. No t’equivoquis, em passo el ribot per la pell per desprendre-me’n i només quedar-me amb la inevitable.

És una actitud carregada de sentit i desproveïda de benintencionalitat postmoderna. Gràcies a tu. Balles?

ImatgeEl roig és el color de la passió. Menteix qui li pengi l’etiqueta al vermell. Perquè la fonètica de ‘roig’ és un cop de puny a la taula i el vermell, ara mateix, només serveix per parlar de línies que esbudellen, dia rere dia, aquells que se’n van autoanomenar garants.

Sí. Sóc de les que penso que Cristiano Ronaldo té tota la legitimitat per dir que està trist. I tu? Que menges tres cops al dia i de tant en tant vas de vacances, no et sents mai trist/a? La demagògia la fem tots però abraonar-se sobre carnassa banal hauria de fer baixar la libido al més calent, i al de l’aigüera.

I dins l’aigüera hi ha els que diuen que el curs escolar comença amb normalitat. Són incapaços de reconèixer els límits de la decència i mentre esbudellen línies, ens claven ganivets en forma de frases mesquines que apel·len a un “esforç extra per mantenir el nivell d’exigència”.

Per què la consellera no inaugura el curs dient que està trista per les condicions amb les quals s’inicia la docència? Sí, d’acord, el fons seria el mateix però, i les formes, on les hem tancat? Les hem afusellat i, tot plegat, és un model social nefast.

No busqueu rigor, ni tan sols feina ben feta, només algú que digui ‘ho sento’ quan s’adoni d’un error. I aquell dia, somrieu. No tracem més línies, mentides allargades per un discurs fi i estèril. Alcem el puny i clavem-lo sobre la taula. Punt a punt, a poc a poc, es l’única forma que puguem veure un dibuix clar.